Els primers mesos del 2011 estan marcats per les diferents revoltes que s’estan succeint en diversos països afamats de llibertat i democràcia i esgotats de despotisme i tirania. Tunísia va ser el primer en encendre la flama revolucionaria. Aviat es va estendre per un territori àrab ressec. Les flames de la llibertat es van fer cada vegada més fortes, convertint-se en un gran incendi, afectant les hectàrees d’Egipte, Argelia, Síria, Jordània, Aràbia Saudí, Iemen i Líbia, allà on se centren ara mateix totes les mirades.
Muamar el Gadafi, líder libi des de 1969 després d’un cop d’estat, es resisteix a deixar el poder. Ha convertit el seu territori en un veritable camp de batalla. Primer amb una Guerra Civil entre els seus partidaris i els rebels, i ara, amb una qüestió mundial amb la intervenció de la Coalició Occidental amb França i EUA al capdavant i el beneplàcit de les Nacions Unides. Es diu que és una missió per protegir el poble libi i no pas de fer fora a Gadafi. Protegir? No ho entenc. Aquest poble necessita llibertat i la única manera d’aconseguir-ho és que Gadafi desaparegui del mapa. La por a viure un altre Afganistan i un Iraq és ben present. I també que Gadafi sigui la reencarnació de l’amic Hussein.
No sé com acabarà la guerra que tot just acaba de començar. Però segur que Gadafi resistirà fins les darreres conseqüències i que els morts seran milers. Altre cop en guerra. Una guerra negra com el petroli. De la situació actual, de moment, tant sols puc extreure una conclusió. El món àrab ens ha donat una lliçó a tots nosaltres els occidentals. Una lliçó de lluitar pel que realment es desitja. Lluitar en contra les injustícies i les desigualtats i aconseguir una vida millor. Sona a utopia, però ells ho estan convertint en realitat. Mentrestant, a Espanya, només uns quants s’han manifestat. Sabeu en contra de què? De la llei antitabac. Per no poder fumar als bars mentre es fa el cafè...trist i patètic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario