miércoles, 21 de noviembre de 2012

Esport o espectacle?


Un dels esports amb més tradició al Canadà, per no dir el que més, és l’hoquei sobre gel. No podia passar per alt durant la meva estada veure en directe un partit. Ja que la NHL encara pateix Lockout per discrepàncies salarials entre patronal i jugadors, em vaig haver de “conformar” en presenciar un encontre de segona fila. A Vancouver, el principal equip són els Canucks (“We are all Canucks” es pot llegir a les pancartes que rodegen el Rogers Arena amb diverses fotografies dels jugadors). L’altre conjunt de la ciutat són els Vancouver Giants, equip juvenil que milita en la WHL, (Weastern Hockey League). Tot just tenen una dècada d’història.

Els Giants disputen els seus partits en el Pacific Coliseum de Vancouver amb capacitat per a 15. 713 persones. Així que, cap allí vam anar. La primera sorpresa ja la vaig tenir a les immediacions de l’estadi. Els “reventes” feien la seva feina tranquil·lament, tot just al costat de les taquilles i sense amagar-se gaire. Just vaig pagar 12$ canadencs pel meu tiquet. Prou bé de preu tenint en compte que veure els Canucks costa de mitjana entre 60-80$. Una bona localitat just darrera d’una de les porteries i ja estava preparat per veure el meu primer partit d’hoquei.

 I sí, el principal al·licient era veure baralles. No pas gols. I no van trigar massa en arribar. Moltes “tanganes” que els àrbitres separaven ràpidament. Espentes violentes contra les tanques, bloquejos que feien mal de veure i finalment una de les tantes baralles que ens ensenyen els programes d’esports d’Espanya com a novetat, però que és el pa de cada partit. Sense saber ben bé perquè, dos jugadors s’encaren, es treuen els cascs, i vinga, fot-li. Agafats de les samarretes i a cops de puny. En aquest moment, la gent realment embogeix. Com romans en el Coliseum. Els companys de pista s’ho miraven tranquil·lament, igual que els àrbitres, mentre els suplents picaven amb els sticks contra les tanques animant als seus... I finalment, els dos jugadors, al caure a terra, són separats pels àrbitres. Dos minuts d’exclusió i aquí no ha passat res.

Aviat em van entrar els dubtes de si realment estava presenciant un esport o un simple espectacle. Enmig del partit, l’speaker anava animant als jugadors o a la callada afició. Per megafonia es podien sentir cançons comercials aleatòries i pel vídeo marcador s’anava demanant al públic que fes soroll de tant en tant. O mostrant directament les grades.  Els temps morts era moment per veure en acció les cheer-laders amb els seus balls entre el públic. Això sí, ben tapades. I No podia faltar la mascota, un llenyater típic canadenc.
Durant el descans diversos shows per entretenir al públic. Tot i que la majoria havia anat a buscar la seva hamburguesa amb patates fregides i coca-cola... No van faltar els típics partidets de la canalla, que amb prou feines es mantenien en peus sobre el gel. I el comentari va ser...No es pegaran ells també, no? Per sort no, però entre el públic hi havia molta, però molta canalla. Com els deuen explicar els pares que l’esport és sa i que l’important és participar...mentre cada setmana veuen directament cops de puny? 



No vaig acabar d’entendre l’esport en sí, però sí tota la performance que envoltava el partit. Per cert, els Giants van guanyar 4-3 als Regina Pats, després dels llançaments de penal (2-1), ja que el partit va acabar amb empat a 2. Una experiència més, si més no curiosa. Ja puc dir que he vist en directe una de les famoses baralles d’hoquei sobre gel. 

sábado, 6 de octubre de 2012

El meu primer “ThanksGiving”


Estic content. Per fi he pogut celebrar una “americanada” que sempre havia vist per sèries i pel·lícules! El “Día de Acción de Gracias”. A Canadà, a diferència dels EEUU, se celebra el segon dilluns del mes d’octubre. Segons expliquen, la celebració d’aquest dia de donar gràcies es remunta a l’any 1578 en honor a un explorador. Martin Frobisher qui va realitzar tres viatges des d’Anglaterra per l’Oceà Pacífic. Al final del seu tercer viatge va dur a terme una cerimònia per donar gràcies a Déu pel fet d’haver sobreviscut a la perillosa travessia.


 Actualment, les famílies es reuneixen durant aquest dia per donar gràcies per la seva vida i ho fan cruspint-se el típic “Turkey”. (L’he provat i és gairebé igual que un pollastre a l’ast...) Com dilluns és festa, a l’escola ho vam celebrar aquest divendres. Els professors van comprar dos grans Turkeys i els alumnes que van voler/poder van cuinar plats tradicionals dels seus països. Jo volia fer una calçotada, però no és temporada...jaja. Va ser genial, un gran intercanvi culinari i amb un ambient de felicitat! Ja podeu veure com estava la taula...feia patxoca!!

I poques hores més tard d’aquest gran àpat, ho vam celebrar a casa! Actualment visc en una caseta amb 3 noies asiàtiques. 2 de Vietnam i una de Taiwan. Vivim a l’entresol i al primer pis resideixen els propietaris. La dona és de Taiwan i el seu marit d’Estats Units. Daphne, és la dona, ens va voler preparar un sopar per a nosaltres, tot i que ells no celebren el Thanksgiving. Aquest és l’aspecte que tenia la taula! Sopa, verduretes, carn, més carn, patates, un pastís de postres i tot ben regat amb vi...d’Austràlia! 


El sopar va començar a les 18:00h i es va allargar fins les 2:45h! Múltiples temes de conversa en una taula on hi havia 2 vietnamites, 2 taiwaneses, un americà i un català! I sempre amb la copa plena. Un dels millors sopars que he tingut mai!

Però com Thanksgiving és aquest dilluns, m’he decidit a intentar cuinar jo mateix el Turkey! No sencer, però sí dos bones cuixes...ja us ensenyaré el resultat! 

Que tingueu un bon dia d’acció de gràcies!

domingo, 9 de septiembre de 2012

La tradició ciclista


Vancouver és una ciutat que es presta a visitar-la en bicicleta (sempre i quan no plogui ni faci fred). La majoria dels carrers del centre i voltants són poc empinats i les grans zones verdes són tot un reclam per als amants dels pedals. Però a Vancouver també es pot trobar la vessant professional. I és que una important carrera ciclista canadenca porta el nom d’un dels barris de la ciutat. Es tracta del Gastown Grand Prix. La cursa consisteix en donar aproximadament unes 30 voltes a un circuit pel mateix barri, com si es tractés d’un critèrium. Els revolts i els carrers “adoquinats” són les principals dificultats de la carrera.El barri es bolca amb la celebració de l’esdeveniment. Es calcula que en l’edició d’aquest any, celebrada al juliol, van estar-hi presents prop de 35.000 persones segons l’organització.

En la competició solen participar els corredors amateurs més importants del moment. El nom més il·lustre? El de Lance Armstrong. L’any 1991, amb tant sols 19 anys, va inscriure el seu nom en el palmarès de la prova. Un dels cartells publicitaris té aquesta foto del pòdium. 


Poc es pensarien que aquell ciclista acabaria guanyant 7 Tours de França.

Passejant per Gastown te n’adones ràpid de la importància del Grand Prix, ja que de seguida et trobes diversos carrers amb fotografies ben grans de la prova. El Gastown Grand Prix va viure la seva primera edició l’any 1973 de la mà d’un tal Roger Sumner (un dentista de Vancouver i amant de la bici), que anys després moria atropellat mentre anava en bicicleta. Des de llavors, la prova va anar creixent en participació i en prestigi. L’any 1994 es va deixar de celebrar per manca de patrocini. El Grand Prix va retornar al calendari l’any 2002, però novament la falta de suport econòmic la va fer suspendre fins aquest 2012. Així, els carrers del barri de Gastown (famós també per tenir el rellotge de vapor) van tornar a viure l’espectacle d’aquesta cursa ciclista. 

viernes, 7 de septiembre de 2012

Primeres impressions


Només porto dos dies a la que serà la meva ciutat durant els propers 6 mesos. Vancouver.  Però en aquest petit  temps ja he pogut comprovar les primeres diferències respecte la nostra forma de vida i la nostra cultura. La primera. Pràcticament no existeix l’estrès.  Ni les presses. Passejar pel centre de Vancouver no té ni punt de comparació en fer-ho, per exemple, per Passeig de Gràcia a hora punta. La fauna és pràcticament la mateixa. Executius, banquers i treballadors en general. Però les pautes són diferents. La gent va calmada pel carrer i si et fixes en els rostres, la majoria d’ells dibuixen un somriure de calma.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que pràcticament en cada “jardinet” dels edificis de negocis, hi ha taules i cadires per a que la gent s’assegui a dinar mentre aprofiten les últimes carícies del sol estiuenc. Treballar, però també gaudir.

Aquesta calma que es respira també es converteix en amabilitat. De moment, a tothom qui he necessitat preguntar quelcom (i ja van unes quantes vegades) m’ha respòs amb un altre somriure i donant totes les explicacions que fessin falta. Els “vancouverians” són gent agraïda i oberta. Disposada a ajudar en el que sigui. Així m’ho han explicat i així ho començo a comprovar. Ahh, un altre fet que em sobta té lloc a l’autobús. Tothom, tothom, quan baixa a la seva parada dóna les gràcies al conductor. I aquest respon i amb un altre somriure. Les vegades que he utilitzat el transport públic a Catalunya això no ho he vist...
Són les primeres impressions d’una societat de la qual aprendré grans valors. Tinc 6 mesos per endavant. Ja us aniré explicant!

sábado, 30 de junio de 2012

En julio se viste de amarillo



Cancellara es el primer líder del Tour
Julio. Verano. Vacaciones, calor, sol, playa y Tour. Los 23 días más esperados del año para muchos ya han arrancado. La localidad belga de Lieja ha albergado el prólogo de la edición 99 de la ronda francesa. Una carrera que para muchos este año se presenta más descafeinada que en otras ocasiones. Varios son los motivos. La menor presencia de montaña de otros años, con sólo 3 finales en alto. Un paso menos duro por los Alpes. Falta de grandes colosos, salvo Madeleine y Tourmalet. La baja de Andy Schleck después de su caída en la Dauphiné. Pero sobretodo hay un motivo. La ausencia de Alberto Contador con su inexplicable sanción.

Menos montaña y mucha contrarreloj. Casi 100km. Excesiva distancia dónde los especialistas pueden sacar una renta insalvable para los escaladores. Y más si hablamos de hombres como Evans y Wiggins que no son cojos subiendo. El australiano, ganador del 2011, y el inglés son los máximos favoritos. Muchos le otorgan este papel a Bradley Wiggins viendo su enorme temporada, sobretodo por el potencial que exhibió él y su equipo en la Dauphiné. Y no se esconde. Ha afirmado que va al Tour para ganarlo. Las bazas españolas pasaran por Alejandro Valverde y Samuel Sánchez. A priori, el recorrido no se ajusta a sus características, pero seguro que ofrecen mucha batalla y por que no soñar con el podio final en París?

Serán 3 semanas y más de 3.000km llenos de emoción, fugas, sprints, caídas, ataques y sufrimiento. Seguro que vemos un gran espectáculo. Para empezar hemos tenido un prólogo fascinante con la victoria del gran favorito. Fabian Cancellara ha vuelto a sonreír. Dejando atrás su mala temporada debido a la caída que sufrió en abril y que le provocó una cuádruple fractura de clavícula. El motor suizo ha volado por las calles de Lieja para llegar puntual a su cita con el amarillo. Por cuarta vez se viste con la prenda más deseada del mundo en el prólogo inicial. Han sido poco más de 6km, pero ya hemos visto el primer duelo Wiggins Evans. 10” en beneficio del primero. El mejor escalador ha sido el veterano Denis Menchov, a 13” segundos del suizo. Los españoles por debajo de lo esperado. Valverde y Samuel se han dejado 35 y 40 segundos. Este domingo segundo asalto con una etapa de 198km y llegada a Seraing, dónde esperará una cota de 2,4km al 4,7% de media. Ideal para Gilbert, Sagan o Valverde. 

domingo, 3 de junio de 2012


La èpica és per als professionals

 “Joan, al mes de juny anirem a França a fer una ruta de 4 colls del Tour de França. L’últim serà el Tourmalet” Qui tingui una mínima noció de ciclisme sabrà que el Tourmalet és aquell port de referència. El port mític, tot i que no sigui ni el més dur ni el més espectacular. Aquelles paraules del Mariné es van tornar en una espècie d’obsessió. Jo, que no fa ni un any que camino amb la bici de carretera, el volia pujar. Era un somni des de petit i ja tenia l’opció de complir-lo. Entrenaments de molts dies, sortides de diumenge amb la penya cicloturista de Cambrils. Tot per anar progressant de mica en mica sobre la bici. Anar guanyant habilitat escalant els colls, tenir un bon ritme, ganes de patir, però sobretot gaudir pedalejant amb un objectiu fixat.

El dia triat era aquest diumenge 3 de juny. El dissabte abans un grup de 30 penyistes de Cambrils pujàvem a un bus que ens havia de portar a Bossóst, on teníem l’hotel. Només passar Lleida apareix el primer contratemps. El radiador del bus s’escalfa massa i hem de parar...Tots ens temíem el pitjor. Però després de 20 minuts vam poder seguir la ruta sense cap més incidència. Ja us asseguro que tots anàvem amb els dits creuats. Entorn les 21h arribem a Bossost. Descarregar les bicis, deixar les bosses a les habitacions i cap a sopar. Un bon plat de pasta i un entrecot de vedella del Pirineu (ens van dir que no portava Clembuterol pels qui sou malpensats) i una crema catalana de postre. Calia omplir bé el dipòsit perquè l’endemà seria dur.

Ens ficàvem al llit a les dotze tocades. A dos quarts de set ja sonava el despertador. Mitja hora més tard ja esmorzàvem, però amb un ull al cel. Sabíem que teníem totes les possibilitats de mullar-nos. Així ho deien les prediccions i el cel gris amenaçava aigua. Un cop esmorzats ja estàvem preparats per començar. Hi havia dos alternatives de rutes. La llarga amb els 4 colls. El Portillon, Peyresoude, Aspin i Tourmalet. I la curta amb els dos últims ports. La majoria de penyistes trien fer la llarga. Només som 4 els que optem per la curta. Potser som els més dèbils, però no els menys valents i coneixem bé els límits i les forces que tenim. Ells marxen Portillon amunt. 




Naltros pugem al bus que ens ha de portar fins un poblet que es diu Arreau. Allà on comença l’Aspin. Durant el camí apareix la pluja. Mala senyal. Arribem a Arreau. Ja ha arribat el moment. Per fi puguem a les bicis. Foto de rigor al cartell d’inici del port i cap a dalt.


Els primers dos quilòmetres són molt suaus. Parem a fer un parell de fotos més i seguim amb l’escalada. Sempre a un ritme suau, però constant. Mentalitzats que el més dur està per arribar amb el Tourmalet, així que no cal gastar forces. Amb el pas dels quilòmetres la pendent guanya en inclinació i ja no baixarà del 7% amb màximes del 10%. I sí, a mesura que pugem la pluja i la boira ens acompanyen en el nostre esforç. Una boira que ens impedeix veure un meravellós paisatge. Tot ho fa més èpic, però molest. No ens enganyarem. Arribem a la cima. La pluja i la boira no ens han abandonat en cap moment. Moment just per fer la foto amb el cartell, abrigar-se amb els diaris al pit, ‘chubasquero’ i cap a baix. 




Només iniciar el descens ja es comença a notar el fred a 1.500m i tots calats d’aigua. La baixada es fa molt dura amb l’aigua picant a la cara. Amb les mans congelades es fa difícil frenar. Després d 12km de baixada arribem a Sant Marie de Campan, poble on dóna inici el gran Tourmalet. Allà espera ja el bus per després. Parem un moment i llavors sona el mòbil. És l’Eduard. El gruix dels penyistes ja estan a Arreau. I també morts de fred. La situació climatològica no fa esperar res de bo. Em diu que prenen una decisió de que fem i em torna a trucar. Pugem al bus per intentar entrar en calor. I 5 minuts després, novament, la trucada. Entre tots havien decidit que no calia arriscar. Amb la pluja, i sobretot el fred intens que feia, la baixada del Tourmalet hagués estat molt perillosa. La ràbia i la impotència són els sentiments que millor defineixen aquell moment per a tots. Cares llargues. Arrenca el bus per desfer els nostres passos per tornar a Arreau on ens esperaran per començar el camí de tornada a casa. Ens quedem a uns metres d’enfrontar-nos amb el Tourmalet i amb nosaltres mateixos. Aquesta vegada no tocava. A l'estiu hi tornem.

jueves, 2 de febrero de 2012

Tanca els ulls i pedaleja, que jo et porto


Dedicar-se al món del ciclisme de manera professional està destinat a tant sols uns escollits. El ciclisme, esport dur on els hi hagi, requereix patiment i molt de sacrifici. Ara imagineu-vos que a aquests dos factors has de sumar el fet de ser el guia d’una altre persona en una bicicleta tàndem. Perquè aquesta persona és cega i no pot competir per si sola. Tu ets els seus ulls. El seu pilot, el seu guia en definitiva. Aquest és el cas del ciclista reusenc de 33 anys, David Llauradó. Fa més d’onze anys que competeix en modalitat tàndem juntament amb el deficient visual Christian Venge. En aquest temps s’han penjat infinitat de medalles tant en campionats nacionals, europeus, mundials i jocs Paralímpics (veure currículum adjunt). Sens dubte, la més important, la medalla d’or de Pequín en contrarellotge en els Jocs Paralímpics de l’any 2008.

El David i el Christian es van conèixer el mateix any 2001 “gràcies al seleccionar català de pista, Jaume Mas. Ell em va proposar anar a córrer un campionat d’Espanya, ja que els de l’equip ONCE li havien demanat algú per competir amb un noi que tenia opcions de medalla. Vaig acceptar” explica el mateix Llauradó. “Vam fer una setmana prèvia de concentració per practicar. El primer dia que vam pujar al tàndem quasi caiem. Però vam aconseguir guanyar el campionat i aquest va ser el nostre inici”.

Els secrets del tàndem

En el tàndem, la compenetració és la clau de l’èxit. “El secret és entendre’s i tenir característiques similars a sobre la bici. Has de tenir la màxima coordinació amb el teu company. Naturalment, influeix portar molt de temps junts. Al principi de començar a rodar hi havia molt de diàleg entre els dos per qualsevol circumstància de carrera. Si jo m’aixecava, si venia una corba...ara tot això no ho parlem. Estem molt compenetrats i tenim els automatismes molt marcats. Ens coneixem els moviments i només parlem els temes tàctics”.

El David confessa que “és curiós ser els ulls de l’altre persona. Al principi sí que hi pensava, però sempre dic que és com anar en avió. Has de confiar amb el pilot”. Tot és qüestió de confiança. En un tàndem l’encarregat de maniobrar és el que va en la posició davantera (el David) i el de darrera (el Christian) és qui aporta la força. Ja hem dit que s’han de tenir estils molt semblants i “nosaltres ho hem anat polint, tot i que ja teníem característiques similars. Conec a ciclistes molt bons per separat, però que en tàndem no han acabat de funcionar. A mi, el que més em va costar de passar a competir sol amb tàndem va ser el canvi biomecànic per poder conduir bé la bicicleta. És com quan estàs acostumat a conduir un cotxe i passes a conduir un camió. Sempre recordo el primer campionat de carretera d’Espanya que vam guanyar (2002). Ens vam escapar perquè em feia por anar amb el pilot, sobretot en una de les baixades que hi havia. Vam arrencar abans de la baixada, perquè no tenia total seguretat d’anar amb el pilot. Vam aconseguir un avantatge suficient per guanyar, però va ser una victòria per por”. El pilot dels tàndems és més reduït que el del panorama individual. “Hi cabem menys i és diferent rodar en grup. Al principi em notava més segur a la pista perquè corries sol, tot i que la bici no tingui frens”.

Després de tants anys plegats la relació entre els dos ciclistes també ha anat evolucionant. “El primer dia que vam pujar al tàndem érem uns desconeguts. A partir d’aquell dia la relació va passar per diferents etapes. Primer ens vam convertir amb socis, posteriorment amistat i a dia d’avui, amb molt amics amb una gran confiança l’un amb l’altre”. A més, el David es mostra satisfet pel fet d’haver pogut ajudar a algú complir el seu somni. “És possible que si el Christian no hagués competit amb mi ho hauria fet amb algú altre. Amb millors o pitjors resultat, però segur que s’hauria pogut dedicar també al ciclisme. Però el fet de que hagi estat amb mi és una cosa que em dóna satisfacció”.

La “crono” la seva especialitat

El David explica que “som bons rodadors. No tenim molta punta de velocitat i no pugem malament. Amb aquests arguments és obvi que la nostra prova és la contrarellotge”. Una modalitat que ha donat la majoria d’èxits a aquest tàndem. “Tinc la sensació que si realment guanyes és perquè ets el més fort. En una cursa en línia influeixen molts factors. Guanyen els més forts, però no necessàriament el més fort. En canvi, el crono no enganya. És el resultat més real”.

I quin és l’entrenament que s’ha de fer per arribar a ser campió del món o medalla paralímpica? “Primer has de fer un treball de base important. Sense ell, no pots treballar la intensitat, per tant, has de tenir molt de fons en carretera. Quan jo arribo a un mundial, porto acumulats prop de 20.000 quilòmetres”. Un dels entrenaments més exigents és el que es fa darrera d’una moto. “El tècnic es posa a rodar amb la moto i nosaltres al darrera, realitzant una distància i pulsacions equivalents a la prova (solen ser 30 quilòmetres contra el crono i 115-120km de línia). Això es fa per mantenir una cadència que si ho intento fer sol, em foto una pallissa que no em recupero en dos dies. Darrera la moto es talla l’aire, agafes la cadència i et dóna un plus addicional”. Aquest treball es complementa amb els altres tests que el David fa a prop de casa, per les zones del Baix Camp i Priorat, i també per la costa. “Aquí tenim de tot, en 70 quilòmetres pujo tres colls i puc rodar per pla. Ve molta gent estrangera a entrenar a les nostres comarques”.

El treball a velòdrom per córrer per pista també és indispensable. A Tarragona en trobem dos. Un a Camp Clar i un altre a Mont-Roig del Camp. Però el David ha tingut un problema. Molt greu. “Les últimes vegades que ha anat a Camp Clar, no se m’han volgut obrir els llums. No m’han deixat entrenar. És patètic que estiguis preparant un mundial i no puguis anar a entrenar al velòdrom que tens més a prop de casa”.

Qui regeix el ciclisme paralímpic?

“Hi hagut molts canvis, la Unió Ciclista Internacional (UCI) va impulsar una fusió del paralimpisme a les federacions normals”. Abans existia les federacions dels cecs, els físics i els de paràlisi cerebral. “La UCI va dir que s’havia acabat i que s’havia d’integrar tot a la Real Federación Española de Ciclismo (RFEC).” El principal patrocinador i impulsor era la ONCE, sobretot impulsor de carreres i proves, però amb aquesta unificació “ho van deixar una mica, encara que mantenint el treball amb la base. La Federació no organitza tantes curses i se’n cuida més de la selecció. Ara podem dir que el paralímpic està totalment integrat i això és un avenç.

Amb Londres a l’horitzó

La temporada d’aquest any està marcada pels jocs de Londres, sense cap mena de dubte. Però abans, el tàndem Llauradó Venge tenen una cita important. Aquest mateix 9 de febrer es disputa el mundial de pista a Los Ángeles. Un cop s’acabi aquesta competició, el ciclista reusenc realitzarà un micro descans de dues setmanes per tornar a competir a la Bira, al País Basc. Una prova Internacional per seleccions de la Copa d’Europa. D’aquesta modalitat en disputarà dues més. Una a Segòvia i una altre a Roma. I a l’estiu, la gran cita. Les olimpíades a Londres. “Aquest és el gran objectiu. Anar a fer medalla. Superar el resultat de Pequín és complicat, però hi hem d’anar amb optimisme”. En relació a la medalla d’or de Pequín, el David reconeix “que és lo màxim. La plata d’Atenes va ser molt especial, però estàs al pòdium molt content amb la plata i veus al del costat que té la medalla d’or...”


Es pot viure exclusivament de l'esport?

El David ens explica que els esportistes olímpics i paralímpics tenen la seva font d’ingressos derivats del Plan ADO (Asociación Deportes Olímpicos). “És un programa destinat als esportistes per a que puguem continuar treballant preparant els Jocs i aconseguint més medalles. De moment, tot i la crisi, l’ADO no l’han tocat”. Tot el contrari del que ha passat amb unes primes per resultats que atorgava la Generalitat i que des de l’any passat s’han deixat de donar.

“Els controls han d’existir”

Durant la conversa amb el David, inevitablement surt el tema del dopatge i ell és clar i rotund. “Estem molt controlats. Tenim fulles de localització per a qualsevol moment fora de competició. L’any passat vaig passar tres controls fora de competició i de forma inesperada. Tu ja saps que això funciona així, però no deixa de ser incòmode, quan en d’altres esports veus que les coses no van així. Has de vigilar molt el que prens. Has de llegir bé els prospectes de qualsevol medicament, fins i tot la cosa més insignificant”. Un exemple. “ En un campionat tenia mal de gola, però el que m’havia de prendre per curar-ho em podia donar positiu. I si em prenia algun medicament més fluix no em curava...” Tot i això, el David té clar que “el control ha d’existir. Ningú pot fer trampes. Hi ha molts controls i tinc la certesa de que el que em guanya no va dopat. Això sí, els controls haurien de ser iguals per a tothom”.

Està clar que el David és un enamorat de la bicicleta i té clar que quan es baixi de la bicicleta “m’encantaria seguir vinculat en el món del ciclisme, ja sigui de preparador, d’entrenador. És el que he fet sempre”. Abans d’acabar la conversa, el David recorda els seus inicis. “Quan t’hi poses veus el maillot groc del Tour. No veus res més, ni pistes ni clàssiques...A mesura que avances descobreixes que hi ha altres competicions que li dones el valor suficient. Estic molt satisfet amb la meva trajectòria. He aconseguit ser professional del ciclisme”.

Currículum de David Llauradó:

CAMPIONATS NACIONALS

Persecució pista: 1er. Anys 2001,2002,2003,2004,2005,2006,2007,2008.

Contrarellotge carretera: 1er. Anys 2003,2004,2005,2006,2007,2008, 2010.

Fons carretera: 1er. anys 2002,2005,2007,2008.

CAMPIONATS D’EUROPA

Persecució pista: 1er. Any 2003. Praga. (Rep. Txeca).

2on. Any 2005 Alkmaar. (Holanda).

Contrarellotge carretera: 1er. Any 2003. Teplice. (Rep.Txeca).

1er. Any 2005. Alkmaar. (Holanda).

CAMPIONATS DEL MON:

Persecució pista: 1er. Any 2006. Aigle. (Suïssa).

2on. Any 2002 Augsburg. (Alemanya).

2on. Any 2007.Burdeus. (França).

2on. Any 2009. Manchester.

Contrarellotge carretera: 1er. Any 2007. Burdeus.

1er. Any 2009. Bogogno. (Italia).

2on. Any 2010. Baie Comeau. (Canadà).

2on. Any 2011. Roskilde. (Dinamarca).

Fons carretera: 3er. Any 2002. Altenstaldt.(Alemenya).

VOLTA A BELGICA:

1er anys: 2005,2006,2008.

ESCALADA A MONTJUÏC

1er. Anys: 2002, 2004, 2006, 2007

JOCS PARALÍMPICS:

Medalla de plata Atenes 2004 en combinada de carretera.

Medalla d’ or Beijing 2008 en contrarellotge carretera.

Medalla de plata Beijing 2008 en persecució pista.