Esport o espectacle?

Un dels esports amb més tradició al Canadà, per no dir el que més, és l’hoquei sobre gel. No podia passar per alt durant la meva estada veure en directe un partit. Ja que la NHL encara pateix Lockout per discrepàncies salarials entre patronal i jugadors, em vaig haver de “conformar” en presenciar un encontre de segona fila. A Vancouver, el principal equip són els Canucks (“We are all Canucks” es pot llegir a les pancartes que rodegen el Rogers Arena amb diverses fotografies dels jugadors). L’altre conjunt de la ciutat són els Vancouver Giants, equip juvenil que milita en la WHL, (Weastern Hockey League). Tot just tenen una dècada d’història.

Els Giants disputen els seus partits en el Pacific Coliseum de Vancouver amb capacitat per a 15. 713 persones. Així que, cap allí vam anar. La primera sorpresa ja la vaig tenir a les immediacions de l’estadi. Els “reventes” feien la seva feina tranquil·lament, tot just al costat de les taquilles i sense amagar-se gaire. Just vaig pagar 12$ canadencs pel meu tiquet. Prou bé de preu tenint en compte que veure els Canucks costa de mitjana entre 60-80$. Una bona localitat just darrera d’una de les porteries i ja estava preparat per veure el meu primer partit d’hoquei.

 I sí, el principal al·licient era veure baralles. No pas gols. I no van trigar massa en arribar. Moltes “tanganes” que els àrbitres separaven ràpidament. Espentes violentes contra les tanques, bloquejos que feien mal de veure i finalment una de les tantes baralles que ens ensenyen els programes d’esports d’Espanya com a novetat, però que és el pa de cada partit. Sense saber ben bé perquè, dos jugadors s’encaren, es treuen els cascs, i vinga, fot-li. Agafats de les samarretes i a cops de puny. En aquest moment, la gent realment embogeix. Com romans en el Coliseum. Els companys de pista s’ho miraven tranquil·lament, igual que els àrbitres, mentre els suplents picaven amb els sticks contra les tanques animant als seus... I finalment, els dos jugadors, al caure a terra, són separats pels àrbitres. Dos minuts d’exclusió i aquí no ha passat res.

Aviat em van entrar els dubtes de si realment estava presenciant un esport o un simple espectacle. Enmig del partit, l’speaker anava animant als jugadors o a la callada afició. Per megafonia es podien sentir cançons comercials aleatòries i pel vídeo marcador s’anava demanant al públic que fes soroll de tant en tant. O mostrant directament les grades.  Els temps morts era moment per veure en acció les cheer-laders amb els seus balls entre el públic. Això sí, ben tapades. I No podia faltar la mascota, un llenyater típic canadenc.

Durant el descans diversos shows per entretenir al públic. Tot i que la majoria havia anat a buscar la seva hamburguesa amb patates fregides i coca-cola... No van faltar els típics partidets de la canalla, que amb prou feines es mantenien en peus sobre el gel. I el comentari va ser...No es pegaran ells també, no? Per sort no, però entre el públic hi havia molta, però molta canalla. Com els deuen explicar els pares que l’esport és sa i que l’important és participar...mentre cada setmana veuen directament cops de puny? 

No vaig acabar d’entendre l’esport en sí, però sí tota la performance que envoltava el partit. Per cert, els Giants van guanyar 4-3 als Regina Pats, després dels llançaments de penal (2-1), ja que el partit va acabar amb empat a 2. Una experiència més, si més no curiosa. Ja puc dir que he vist en directe una de les famoses baralles d’hoquei sobre gel.