domingo, 9 de septiembre de 2012

La tradició ciclista


Vancouver és una ciutat que es presta a visitar-la en bicicleta (sempre i quan no plogui ni faci fred). La majoria dels carrers del centre i voltants són poc empinats i les grans zones verdes són tot un reclam per als amants dels pedals. Però a Vancouver també es pot trobar la vessant professional. I és que una important carrera ciclista canadenca porta el nom d’un dels barris de la ciutat. Es tracta del Gastown Grand Prix. La cursa consisteix en donar aproximadament unes 30 voltes a un circuit pel mateix barri, com si es tractés d’un critèrium. Els revolts i els carrers “adoquinats” són les principals dificultats de la carrera.El barri es bolca amb la celebració de l’esdeveniment. Es calcula que en l’edició d’aquest any, celebrada al juliol, van estar-hi presents prop de 35.000 persones segons l’organització.

En la competició solen participar els corredors amateurs més importants del moment. El nom més il·lustre? El de Lance Armstrong. L’any 1991, amb tant sols 19 anys, va inscriure el seu nom en el palmarès de la prova. Un dels cartells publicitaris té aquesta foto del pòdium. 


Poc es pensarien que aquell ciclista acabaria guanyant 7 Tours de França.

Passejant per Gastown te n’adones ràpid de la importància del Grand Prix, ja que de seguida et trobes diversos carrers amb fotografies ben grans de la prova. El Gastown Grand Prix va viure la seva primera edició l’any 1973 de la mà d’un tal Roger Sumner (un dentista de Vancouver i amant de la bici), que anys després moria atropellat mentre anava en bicicleta. Des de llavors, la prova va anar creixent en participació i en prestigi. L’any 1994 es va deixar de celebrar per manca de patrocini. El Grand Prix va retornar al calendari l’any 2002, però novament la falta de suport econòmic la va fer suspendre fins aquest 2012. Així, els carrers del barri de Gastown (famós també per tenir el rellotge de vapor) van tornar a viure l’espectacle d’aquesta cursa ciclista. 

viernes, 7 de septiembre de 2012

Primeres impressions


Només porto dos dies a la que serà la meva ciutat durant els propers 6 mesos. Vancouver.  Però en aquest petit  temps ja he pogut comprovar les primeres diferències respecte la nostra forma de vida i la nostra cultura. La primera. Pràcticament no existeix l’estrès.  Ni les presses. Passejar pel centre de Vancouver no té ni punt de comparació en fer-ho, per exemple, per Passeig de Gràcia a hora punta. La fauna és pràcticament la mateixa. Executius, banquers i treballadors en general. Però les pautes són diferents. La gent va calmada pel carrer i si et fixes en els rostres, la majoria d’ells dibuixen un somriure de calma.

Una cosa que m’ha cridat l’atenció és que pràcticament en cada “jardinet” dels edificis de negocis, hi ha taules i cadires per a que la gent s’assegui a dinar mentre aprofiten les últimes carícies del sol estiuenc. Treballar, però també gaudir.

Aquesta calma que es respira també es converteix en amabilitat. De moment, a tothom qui he necessitat preguntar quelcom (i ja van unes quantes vegades) m’ha respòs amb un altre somriure i donant totes les explicacions que fessin falta. Els “vancouverians” són gent agraïda i oberta. Disposada a ajudar en el que sigui. Així m’ho han explicat i així ho començo a comprovar. Ahh, un altre fet que em sobta té lloc a l’autobús. Tothom, tothom, quan baixa a la seva parada dóna les gràcies al conductor. I aquest respon i amb un altre somriure. Les vegades que he utilitzat el transport públic a Catalunya això no ho he vist...
Són les primeres impressions d’una societat de la qual aprendré grans valors. Tinc 6 mesos per endavant. Ja us aniré explicant!