viernes, 27 de mayo de 2011

50 anys en blaugrana


Un grup de 13 dones presideix la penya Barça de Cambrils, que aquest any celebra les noces d’or

La Penya Barça de Cambrils va néixer l’1 d’abril de 1961. Fa tot just 50 anys. No cal dir que 50 anys deixen moltes alegries i decepcions, molts records i molta gent que ha lluitat per la supervivència de l’entitat. Des de fa quatre anys, concretament l’1 de gener del 2007, un grup de 13 dones, encapçalades per la presidenta Jordina Font, són les encarregades de fer viure el sentiment blaugrana a Cambrils. “Al 2006, la Junta anterior a nosaltres volia plegar, però ningú es mullava per substituir-los. Vam fer un sopar i pensàvem que la Penya es perdria. Cinc o sis noies ens vam engrescar, però ho havíem de pensar en fred. Vam parlar-ho amb les famílies i a la setmana següent, en assemblea vam presentar la candidatura. Entre totes les companyes vam votar i vaig acabar sortint jo com a presidenta” ens explica Jordina Font.

La peculiaritat de ser 13 dones

Així, el veritable signe d’identitat de la Penya és que tota la seva Junta Directiva està formada per dones. “Al principi no ho dèiem, perquè ens feia cosa el que pogués opinar la gent”. De mica en mica, aquesta por es va esvair i es va anar transformant en una gran oportunitat de donar a conèixer Cambrils i la seva Penya blaugrana. “Una noia del Departament de penyes del Barça ens va dir que això ho havíem de vendre, perquè no era un fet usual”, explica la presidenta. A més, Jordina afirma que “no ens molesta, perquè no tracten aquest fet com una vessant negativa. És com una curiositat. Ara, si fos despectiu sí que ens sabria malament. Fa un temps, ens van fer un reportatge, on també havien entrevistat a una penya del Madrid, de la qual la gran part eren dones. Aquelles senyores explicaven que quan anaven al camp els hi deien de tot. Nosaltres mai hem tingut aquest problema. Que la dona vagi al camp és un fet normal i corrent”.

El treball del dia a dia i el 50è aniversari

L’organització de la Penya és ben simple, però efectiva. “Cada membre de la Junta té la seva parcel·la de feina. Des d’organitzar els autobusos per anar al Camp Nou, demanar les entrades o obrir el local per veure els partits”. Un local que és relativament nou, ja que es va inaugurar el 7 de setembre de 2008. Des de que aquestes noies estan al capdavant de l’entitat, “hem doblat el número de socis. Actualment en som uns 415”. Font, a més, destaca que “la Penya sempre ha estat molt familiar amb un bon caliu. Fins i tot la gent que ve de fora se sent molt còmode”.

A principis del mes d’abril, la Penya va començar a celebrar els actes del 50è aniversari, amb la lectura del pregó, que va anar a càrrec del coordinador del futbol base blaugrana Albert Puig. La presentació del cartell d’aniversari i la celebració del dinar, on no hi va faltar el president del club, Sandro Rosell, juntament amb 300 convidats més. “Va ser el dia més important com a presidenta, però també tot el cap de setmana va ser especial. Estava desbordada, tenia una alegria a sobre...però també estava morta de por! Això sí, era feliç de pensar que portàvem un any i mig de feina i tot ens estava sortint bé. L’Albert Puig ens va ajudar molt, tots van quedar molt contents i per nosaltres això és una satisfacció”.

La Jordina es mostra agraïda al president Rosell, perquè “ens va prometre que si guanyava les eleccions vindria a Cambrils. Ho ha complert”. Això sí, no es mulla quan se li pregunta si és més de Laporta o de Rosell. “Dono una resposta presidencialista. Sóc del Barça. Quan Laporta va començar hi havia un bon tàndem i ja es veia que Rosell destacava. Per sobre de tot, s’ha d’aplaudir la decisió de posar a Josep Guardiola al capdavant del primer equip. Chapeau”.

La 'Champions' seria un bon regal d'aniversari. Per molts anys!


jueves, 19 de mayo de 2011

Hem despertat!


Lluitar en contra les injustícies i les desigualtats i aconseguir una vida millor. Sona a utopia, però ells ho estan convertint en realitat. Mentrestant, a Espanya, només uns quants s’han manifestat. Sabeu en contra de què? De la llei antitabac. Per no poder fumar als bars mentre es fa el cafè...trist i patètic.

Fa dos mesos vaig escriure aquest paràgraf final en un text que parlava de les revoltes àrabs. Temps després, Espanya sembla haver dit prou. De la mà d’un jovent ben preparat, però sense oportunitats. El moviment 15-M o Democràcia Real Ja! han aconseguit que no només aquests joves, sinó persones de diferents perfils i edats surtin, per fi, al carrer per dir prou! Ha arribat un punt en que el sistema polític actual és insostenible i l’anomenat estat del benestar està deixant d’existir.

La revolució pacífica ha arribat en el millor moment possible. Just en plena campanya electoral per a les eleccions municipals. Però els partits polítics semblen que no volen veure el que està succeint i segueixen cridant als ciutadans a les urnes. Per a què em pregunto jo?Per a votar als mateixos, votar en blanc o nul? El resultat serà el mateix. A seguir xupant del pot durant quatre anys més. No volem pagar les conseqüències de la crisi nosaltres sols, no volem més retallades, no volem veure més casos de corrupció, ni bancs ni caixes al capdavant del poder....

Tampoc els mitjans de comunicació entenen la situació i la cobertura de les acampades i manifestacions deixa molt a desitjar. Sense anar més lluny, el tractament de TVE reflectia una protesta sense organització ni idees concretes, mostrant una imatge molt allunyada de la realitat.

La realitat és que alguna cosa està canviant en aquest país i la gent ha entès de que ara és el seu moment. Molt probablement no s’aconsegueixi res en ferm, però sortir al carrer de forma massiva ja és una victòria. I veure la Puerta del Sol (Solución com se l’ha anomenat) plena de gom a gom ens ha de fer sentir orgullosos. La classe política està obligada a sentir-nos, perquè són ells els que ens representen. Volen el nostre vot? Que se’l guanyin amb una democràcia real i transparent, sense escàndols ni corrupció. Han matat a la democràcia per convertir-la en un Despotisme Il·lustrat. “Todo para el pueblo, pero sin el pueblo”.

miércoles, 4 de mayo de 2011

Els nostres cors ja viuen més tranquils


18 dies més que intensos han arribat a la seva fi amb l’eliminatòria de Champions. Més enllà dels resultats (una victòria per cadascú i dos empats), els 4 clàssics entre Barça i Madrid ens han deixat moltes coses a analitzar i poques relacionades amb el futbol al camp. Guerra d’entrenadors, els clubs als despatxos, patades, targetes vermelles, simulacions... i sobretot un ambient de crispació exaltada que no agrada gens a ningú.

Però anem a pams. 4 partits. El de Lliga acaba amb taules. La Copa del Rei, per al Madrid gràcies a un gol de Cristiano a la pròrroga. (Sergio Ramos ens va alegrar el dia tirant la copa). El primer assalt de la Champions se l’emportava el Barça per 0-2 amb Messi com a principal protagonista, però compartint escena amb la polèmica servida en forma d’expulsió de Pepe (per a mi és groga). L’últim capítol, partit de tornada al Camp Nou. Empat a un en el millor partit dels quatre. El Barça classificat per a la final de Wembley!Però...torna a aparèixer la polèmica pel gol anul·lat a Higuaín.

Si hem de parlar de futbol, el Barça és l’únic guanyador de tota la ronda de clàssics. Això ja ho sabíem tots pel demostrat els últims tres anys. Però el que no ens esperàvem era trobar un Madrid tan especulatiu. Només a la tornada de la Champions va intentar jugar la pilota mirant la porteria contrària. Tard. Quan necessitava tres gols per classificar-se. Tot i això, en tota l’eliminatòria, el Madrid ha xutat tres vegades a porta. Molt poc per un equip que és un dels més poderosos i multimilionaris del món i amb jugadors amb molt de talent ofensiu. La imatge futbolística del Madrid ha quedat molt tocada i des de la capital es neguen a acceptar-ho.

Les rodes de premsa han estat un partit paral·lel. Mourinho ha anat burxant tota la temporada fidel al seu discurs de víctima. Guardiola no va aguantar més i va respondre en l’escenari ideal. La sala de premsa del Bernabéu on Mourinho “és el puto amo”. Va dir el que la majoria de culers pensàvem. La victòria de l’equip al dia següent va atorgar a Guardiola el títol de campió, mentre alguns es preguntaven, ¿POR QUÉ?Ara bé. Era Guardiola qui havia de fer aquelles declaracions?No. Potser hauríem de mirar cap a dalt.

Però aquests dies han estat marcats per les queixes del Madrid sobre els àrbitres. A la Champions la cosa es va agreujar amb l’expulsió de Pepe i el gol anul·lat a Higuaín. Es parla de Villarato, Eurovillarato, robo, mà negra.... de veritat creieu que hi ha una persecució contra el Madrid? No us sona la història que estem vivint ara? Fa uns anys, era el Barça el club ploraner i el Madrid qui feia bon futbol i guanyava. Les mateixes acusacions que ara. O és que no us enrecordeu d’un Joan Gaspart enfurismat cridant als quatre vents que l’havien robat? Senyors, quan algú s’aferra a criticar als àrbitres, a la UEFA o a qui sigui, només vol dir una cosa. Impotència. Ha passat, està passant i passarà.

I qui és el causant de tota crispació? Principalment el senyor Florentino Pérez, que es dedica a moure els fils de les seves titelles. La premsa. La Central Lechera (es veu que aquest és el nom de la premsa de Madrid) ha contribuït a alimentar dia rere dia tota la polèmica, parlant de tot menys de futbol. La crispació ha arribat als jugadors. Les relacions entre els internacionals de “La Roja” s’han deteriorat i ja veurem com afecta a les concentracions, però dubto molt que les enganxades s’oblidin fàcilment.

En fi, que han estat uns dies apassionants i frenètics, que deixa al Barça molt a prop de dos títols i amb el Madrid amb la Copa del Rei. Dos estils ben diferents. Per sort el bon futbol s’ha imposat a les patades i el més pur ‘catenaccio’. També han deixat dos clubs immersos enmig de denúncies i acusacions, futbolistes cremats...L’afició del Barça orgullosa del seu equip i dels valors que representa, mentre els merengues es queixaran durant molt de temps dels arbitratges patits. Fàcilment influenciables no són capaços d’acceptar que el millor equip del món els ha guanyat justament.

Wembley ens espera!

PD: Encara no em crec la recuperació miraculosa d'Abidal!quin moment més bonic es va viure amb la seva reaparició, l'ovació del públic i la mantejada dels seus companys