La èpica és per als professionals

 “Joan, al mes de juny anirem a França a fer una ruta de 4 colls del Tour de França. L’últim serà el Tourmalet” Qui tingui una mínima noció de ciclisme sabrà que el Tourmalet és aquell port de referència. El port mític, tot i que no sigui ni el més dur ni el més espectacular. Aquelles paraules del Mariné es van tornar en una espècie d’obsessió. Jo, que no fa ni un any que camino amb la bici de carretera, el volia pujar. Era un somni des de petit i ja tenia l’opció de complir-lo. Entrenaments de molts dies, sortides de diumenge amb la penya cicloturista de Cambrils. Tot per anar progressant de mica en mica sobre la bici. Anar guanyant habilitat escalant els colls, tenir un bon ritme, ganes de patir, però sobretot gaudir pedalejant amb un objectiu fixat.

El dia triat era aquest diumenge 3 de juny. El dissabte abans un grup de 30 penyistes de Cambrils pujàvem a un bus que ens havia de portar a Bossóst, on teníem l’hotel. Només passar Lleida apareix el primer contratemps. El radiador del bus s’escalfa massa i hem de parar...Tots ens temíem el pitjor. Però després de 20 minuts vam poder seguir la ruta sense cap més incidència. Ja us asseguro que tots anàvem amb els dits creuats. Entorn les 21h arribem a Bossost. Descarregar les bicis, deixar les bosses a les habitacions i cap a sopar. Un bon plat de pasta i un entrecot de vedella del Pirineu (ens van dir que no portava Clembuterol pels qui sou malpensats) i una crema catalana de postre. Calia omplir bé el dipòsit perquè l’endemà seria dur.

Ens ficàvem al llit a les dotze tocades. A dos quarts de set ja sonava el despertador. Mitja hora més tard ja esmorzàvem, però amb un ull al cel. Sabíem que teníem totes les possibilitats de mullar-nos. Així ho deien les prediccions i el cel gris amenaçava aigua. Un cop esmorzats ja estàvem preparats per començar. Hi havia dos alternatives de rutes. La llarga amb els 4 colls. El Portillon, Peyresoude, Aspin i Tourmalet. I la curta amb els dos últims ports. La majoria de penyistes trien fer la llarga. Només som 4 els que optem per la curta. Potser som els més dèbils, però no els menys valents i coneixem bé els límits i les forces que tenim. Ells marxen Portillon amunt. 

Naltros pugem al bus que ens ha de portar fins un poblet que es diu Arreau. Allà on comença l’Aspin. Durant el camí apareix la pluja. Mala senyal. Arribem a Arreau. Ja ha arribat el moment. Per fi puguem a les bicis. Foto de rigor al cartell d’inici del port i cap a dalt.

Els primers dos quilòmetres són molt suaus. Parem a fer un parell de fotos més i seguim amb l’escalada. Sempre a un ritme suau, però constant. Mentalitzats que el més dur està per arribar amb el Tourmalet, així que no cal gastar forces. Amb el pas dels quilòmetres la pendent guanya en inclinació i ja no baixarà del 7% amb màximes del 10%. I sí, a mesura que pugem la pluja i la boira ens acompanyen en el nostre esforç. Una boira que ens impedeix veure un meravellós paisatge. Tot ho fa més èpic, però molest. No ens enganyarem. Arribem a la cima. La pluja i la boira no ens han abandonat en cap moment. Moment just per fer la foto amb el cartell, abrigar-se amb els diaris al pit, ‘chubasquero’ i cap a baix. 

Només iniciar el descens ja es comença a notar el fred a 1.500m i tots calats d’aigua. La baixada es fa molt dura amb l’aigua picant a la cara. Amb les mans congelades es fa difícil frenar. Després d 12km de baixada arribem a Sant Marie de Campan, poble on dóna inici el gran Tourmalet. Allà espera ja el bus per després. Parem un moment i llavors sona el mòbil. És l’Eduard. El gruix dels penyistes ja estan a Arreau. I també morts de fred. La situació climatològica no fa esperar res de bo. Em diu que prenen una decisió de que fem i em torna a trucar. Pugem al bus per intentar entrar en calor. I 5 minuts després, novament, la trucada. Entre tots havien decidit que no calia arriscar. Amb la pluja, i sobretot el fred intens que feia, la baixada del Tourmalet hagués estat molt perillosa. La ràbia i la impotència són els sentiments que millor defineixen aquell moment per a tots. Cares llargues. Arrenca el bus per desfer els nostres passos per tornar a Arreau on ens esperaran per començar el camí de tornada a casa. Ens quedem a uns metres d’enfrontar-nos amb el Tourmalet i amb nosaltres mateixos. Aquesta vegada no tocava. A l'estiu hi tornem.