Las críticas gratuitas a Carlos de Andrés y Perico Delgado

Muchas de las retransmisiones de ciclismo en España (lamentablemente cada vez son menos) tienen dos voces propias. Carlos de Andrés y el ex ciclista Perico Delgado. Los dos han formado un duo inseparable e imprescindible durante un buen puñado de años. En vísperas del inicio del Tour corría peligro la presencia de Perico como comentarista. El motivo, falta de patrocinio. Por redes sociales se dejó ver la estima que el público tiene hacia su figura y su admiración como comentarista profesional. Si bien, por las mismas redes sociales, y ya durante la disputa de la ronda gala, se pueden ver muchas críticas hacia el propio Perico y su compañero Carlos. Críticas gratuitas hacia comentarios o pequeños errores que se cometen durante la retransmisión. Errores lógicos y normales después de pasarse una media de casi CUATRO horas de directo.

Esas críticas (no hay día que no haya leído alguna) vienen muchas veces desde aficionados con blogs o páginas web sobre ciclismo. Los bloggers que se creen periodistas. Sí, ellos hacen un servicio formidable enriqueciendo el ciclismo con reportajes y opiniones. Internet está plagado de este tipo de sitios web y es de agradecer. Pero hay que saber separar la opinión de la información. Y lo que es más importante. Una profesión con un simple hobby. Porque lo que hacen Carlos y Perico cada tarde del mes de julio y agosto tiene, mucho y mucho mérito. Se pueden equivocar. Lo hacen porque son humanos y son muchas horas en directo.

Estas críticas de forma y contenido llegan desde tíos que ven la etapa tranquilamente sentados en el sofá de su casa. Permitiéndose el lujo de echar una cabezadita si la etapa va tranquila… y luego, mientras beben un vaso de horchata escriben 4 líneas sobre la etapa. A todos ellos les invito a probar una sola vez, una sola vez, a meterse en el papel de los comentaristas. Ya veríamos el resultado. Sólo pido un poco más de respeto y menos burlas y palabras jocosas.

Las críticas son bienvenidas siempre que sean constructivas, educativas y con un tono de respeto y no de despecho. Tengamos el Tour en paz.

El Sky baja a la tierra

Tras la etapa del sábado en AX3 Domaines todos los titulares apuntaban hacia una misma dirección. Froome y Sky han sentenciado el Tour. Y era lo que parecía aunque si tirara de tópico para decir que quedaba un mundo hasta París. Pero señores, la primera parte de la etapa de este domingo casi nos tapa las bocas. Y digo casi porque el final ha sido, cuánto menos, poco entendible. El invencible Sky se ha desmoronado de manera incomprensible después del poderío exhibido en la jornada previa. Froome apuntaba al final de la etapa que sus compañeros pueden haber acusado el cansancio… un argumento que funcionaria en un caso singular pero no en todo el bloque.

Movistar supo leer perfectamente la carrera y se puso a jugar a ser ciclistas. Los de verdad. Los de la épica. Los ataques de lejos. Porque Froome se había quedado más sólo que la una a 140km de meta! A ratitos se dejó ver el Saxo de Alberto Contador, al que se le brindaba una ocasión perfecta para intentar enderezar el rumbo después del varapalo del sábado. Pero el de Pinto no tenía ganas de marcha. O sencillamente no pudo.

Las subidas al Portet d’Aspet i Menté se hicieron a ritmo endiablado. Los aficionados nos frotábamos las manos con todo lo que quedaba por delante viendo la ofensiva contra Sky. Pero ahí se acabó la etapa. Movistar se dedicó sencillamente a controlar. Eso sí, enterrando las opciones de Porte en la general, y mirando posiblemente de conquistar la etapa. No quiso jugar con las opciones Quintana Valverde. El colombiano lo intentó 4 veces en la última subida, pero de una forma tímida y siempre con Froome respondiendo. Sí, el Sky perdió su potencia, pero Froome demostró que es el más fuerte del pelotón. No se le vio ni un momento de debilidad. Pero hoy seguro que dormirá plano después del esfuerzo y los nervios que habrá pasado. Sin antes una pequeña reprimenda que habrá en el hotel…

Hemos visto que el Sky es vulnerable. Que Movistar es ahora el bloque más fuerte pero Froome sigue imponiendo demasiado. Incluso cómo para intentar probarle. Eso sí, la fuerza entre los españoles Valverde, Contador y Purito parece que van justitas. Con el murciano un puntito mejor.

El líder ha salido vivo de una jornada espectacular de ciclismo. Ahora primera jornada de descanso para cargas pilas y encarar una semana con la crono del miércoles y el Mont Ventoux el domingo como platos fuertes. Si Froome está bien, puede sentenciar el Tour antes de los Alpes…

¿Quién ganará el Tour del centenario?

La edición número 100 del Tour de Francia nos saluda. Ya está aquí el gran acontecimiento del mundo del ciclismo. Pero este año con un sabor de cumpleaños y grandeza. El centenario de la ronda gala promete ser espectacular y apasionante. Al menos de salida. El recorrido está diseñado para ello dejando atrás las críticas del pasado año por falta de espectáculo. La carrera se iniciará este sábado en Córcega sin el típico prólogo. La isla acogerá las tres primeras etapas, que prometen ser explosivas con un terreno rompe piernas y propicio para fugas y sorpresas.

3.400 km repartidos en 21 etapas. 4 de ellas llegadas en alto y 2 contra relojes más una por equipos. A destacar las 2 etapas de los pirineos, el final en alto del temible Mont Ventoux, pero sobretodo, el doble paso por el Alpe d’Huez, con final de etapa incluido. Una jornada que será un monumento al ciclismo y al Tour y que puede ser la llave para conocer el ganador final. Ese que portaré el preciado amarillo en París. Que por cierto, un final distinto al de cada año, ya que los supervivientes llegaran a los Campos Elíseos alrededor de las 21h de la noche. Otra de las grandes novedades.

Así que veremos un podio en medio de la noche. ¿Y quién estará arriba del todo? El listado de favoritos es muy amplio. Pero hay un hombre que asusta y que tiene el cartel de máximo candidato. El británico Chris Froome. El que fuera guardaespaldas del aún vigente campeón Bradley Wiggins, y que no defenderá su trono debido a la lesión de rodilla,  Froome se ha convertido en el jefe de filas. Sin duda, el ciclista que ha demostrado estar más en forma en lo que llevamos de temporada. Se llevó la Dauphine Liberé (ante sala del Tour) sin despeinarse y ahora quiere sumar su primera gran vuelta. Su máximo rival puede ser el mismo. Veremos si nota la presión o si el Tour se le acaba haciendo demasiado largo por eso de llevar casi toda la temporada en buen tono.

Una vez presentado Froome se abre la veda de los otros contendientes que también sueñan con la gloria amarilla. Y por qué no,Alberto Contador es, sin duda, la máxima esperanza del ciclismo español. Un Tour que se adapta perfectamente a sus características de escalador puro y buen contrarrelojista. Cierto es que el de Pinto ha demostrado no tener esa alegría de años atrás al devorar montañas. Sus cambios de ritmo siguen siendo explosivos pero le cuesta mantener el hueco y acaba siendo cazado. Una tónica que se ha repetido durante estos meses previos al Tour. Él siempre ha defendido que estaba encaminando su preparación para Julio y que conforme pasen los días veremos al mejor Contador.  Ésta podría ser su última gran oportunidad de ganar un Tour.

la podrían conseguir.

El Podium lo podría completar “Purito” Rodríguez, a quién, este año sí, el Tour le favorece. Mucha montaña y menos quilómetros contra el crono. Joaquim ha mejorado en esta disciplina pero también es verdad que responde mejor en los puertos españoles e italianos que no en los largos y tendidos franceses. Él se ve confiado y capaz de hacer algo bonito. Guerra dará seguro al igual que Alejandro Valverde quién llega a la ronda con el objetivo de estar entre los 3 mejores. Pero ya sabemos que el murciano acaba reñido con la carretera francesa y siempre se tiene que “conformar” con alguna etapa. Sin ir más lejos tenemos el ejemplo del año pasado.

Otro nombre a tener en cuenta será el del joven Tejay Van Garderen. Mejor joven y quinto en la general de la pasada edición, este americano tiene en sus piernas el futuro del ciclismo en las grandes vueltas de 3 semanas. Escalador y mejorando en las cronos, podría ofrecer mucho juego en la presente. Sin duda, un valor en alza y del cual se espera mucho. En el mismo equipo BMC encontramos al ganador de un Tour Cadel Evans. Después de acabar el Giro, el rendimiento del australiano es una incógnita. ¿Será el jefe de filas o simplemente se convertirá en gregario de Van Garderen? Y de una incógnita pasamos a otra. Andy Schleck. Todo el mundo se pregunta qué ha pasado con él y si será capaz de recobrar ese golpe de pedal que maravilló a todo el mundo. El menor de los Schleck ha confesado en la última semana que él podría ser la sorpresa de Julio. ¿Está realmente capacitado para luchar con Froome, Contador y compañía? De ser así, sería una agradable sorpresa.

Estos nombres son los que a priori aparecen como los principales favoritos a la victoria final en París. Tendremos que dejar pasar los primeros con sus nervios y caídas para ver si todos ellos siguen en liza y nos brindan un Tour mucho más espectacular que la última edición.

Algunos datos de la carrera:

Total km: 3.404

7 etapas llanas

5 medio montaña

6 alta montaña con 4 finales en alto

2 contra relojes individuales

1 contra reloj por equipos

2 días de descanso

El punto más espectacular: La doble subida, con final incluido, a Alpe d’Huez, en la etapa 18.

Candidatos:

Maïllot amarillo: Froome, Contador, Purito

M Verde: Sagan, Cavendish, Purito

Blanco al mejor joven: Van Garderen, Quintana, Pinot

M. Escalador: Froome, Voeckler, Nieve

Be Bear aware

Arriba la primavera a Whistler. O això diuen… perquè plou dia sí i dia també amb temperatures entre 0-7 de màximes. Primavera canadenca serà. Al contrari dels països càlids, amb l’arribada de la nova estació els whistlerians es deuen sentir un poc deprimits. Per què? Perquè se’ls hi acaba això de pujar cada dia a la muntanya. Se’ls hi fon l’or blanc. Aquest diumenge serà el darrer dia que Whistler Mountain obrirà les seves portes per als esquiadors (durant l’estiu es converteix en un Bike Park). Tot i que els més desesperats encara tindran oberta Blackcomb Mountain fins el 24 de maig. 6 mesos de temporada d’esquí. Estan bojos.

Bé, a banda d’aquest fet, la primavera trompetera implica el despertar d’un petit animaló molt comú a Whistler i que a mi, personalment, cada vegada m’està fascinant més. Tot i això, encara no està a l’alçada del meu estimat tauró blanc. Es tracta del Black Bear o Ursus Americanus o simplement l’ós negre. És un ós natiu de Nord Amèrica, no massa gran i omnívor El pes d’un mascle oscil·la entre 57-250kg mentre que el de la femella és un 30% menys, 47-170kg. Poden arribar a mesurar fins a dos metres de llarg.

Whistler és considerat territori d’óssos, i prova d’això és el prop del centenar d’óssos que viuen entre les muntanyes i els boscos del poble. I ara estan desperts després dels mesos d’hivernació. Tots els habitants coneixen al peu de la lletra les normes que s’han de seguir per tenir una convivència pacífica entre les dues comunitats. Fins i tot hi ha una associació dedicada exclusivament a aquestes tasques. Get BearSmart Society. Whistler n’és membre des de l’any 2011. Amb el lema "Be Bear aware"

Passejant pel poble et dones compte de la proximitat dels animals. A pràcticament totes les parades dels autobusos hi ha cartells informatius durant tot l’any. I també les papereres tenen tancaments especials a prova d’óssos per a que no puguin “provar” el menjar humà. I sobretot en aquest temps, quan tot just s’han despertat i estan afamats. La brossa és el perfecte complement de calories per a ells. D’aquí els esforços de mantenir-los allunyats del nucli urbà. 

Tot i això, és més que habitual veure els animalons caminant pel mig del poble, normalment a les nits. Però encara és més habitual és veure’ls alimentant-se a qualsevol dels camps de golf que hi ha mejant-se l’herba o simplement a qualsevol àrea residencial.

Què s’ha de fer en cas de trobar-te un cara a cara? Intentar no perdre els nervis. És a dir, actuar amb normalitat, no ficar-se nerviós i començar a parlar a l’ós en un to suau. Mentre li parles t’has d’anar allunyant lentament, però mai sense perdre’l de vista. Òbviament si estan menjant no els has de molestar i menys intentar tocar-los o apropar-te a les cries. Llavors sí que estaríem parlant de veritables problemes. 

Tot i que sembla una convivència pacífica entre ós i humà, l’any passat va ser l’any amb més morts d’óssos en la darrera dècada a Whistler. Més de 20 van resultar morts per diverses causes. 9 d’ells atropellats per cotxes. La resta? Matats després d’haver-se produït un “conflicte”. Aquesta xifra ha fet posar en alerta a autoritats responsables, i també als veïns, de que s’han de seguir extremant les precaucions i buscar noves vies de convivència. Perquè en aquests conflictes qui surt sempre perdent és l’ós, qui acaba sent assassinat...

Claim your place

L’última actualització del blog va ser al novembre. Des de llavors moltes coses han passat i el poc temps per escriure i, a vegades, les poques ganes, han fet que tingués aquest espai totalment abandonat. Molts de vosaltres ja sabeu que des del desembre estic vivint a Whistler. Un poble de muntanya situat aproximadament a 200km al Nord de Vancouver i que és conegut per ser un dels millors ski resort del món. I no és per a menys. Dos muntanyes (Whistler i Blackcomb) donen lloc al nom del complex. I totes dues són un paratge incomparable per als amants d’aquest esport. Més de 200 pistes i quilòmetres i quilòmetres de neu pols, el que és denominat “powder”, fan d’aquest lloc l’epicentre de l’esquí nord americà. O si m’ho permeteu, de tota Amèrica. Aquí teniu un tastet.  http://www.youtube.com/watch?v=gRitE61vwgs

Viure a Whistler no és gens fàcil. Primer no ho va ser per les condicions climatològiques (nevant pràcticament cada dia i amb temperatures entre 0 i -10). Per a un noi de costa mediterrània és xocant el canvi, però em vaig adaptar prou bé. I segon, pels preus del menjar.. .excessivament cars. Només un exemple. Una poma normal 1,70$. Ja us podeu fer una idea.

A Whistler, el poc temps lliure que tinc, el mato esquiant. I en vaig haver d’aprendre, perquè vaig arribar aquí sense tenir ni idea. Alguns de vosaltres en podeu donar fe. A base de caigudes i patinades durant la primera setmana va ser suficient per aprendre. I no només per oci. Tres dies per setmana vaig a la feina esquiant. Sona a bogeria, però es veritat. Ah, i les vistes des d’una de les oficines, a 2.200m d’alçada, són espectaculars...

M’he passat l’hivern fent gofres, hot dogs, crepes i servint begudes calentes, a banda de portar la comptabilitat i encarregar-me una mica de tot plegat de l’empresa EuroSnack. Una companyia petita que té la seu a Califòrnia. L’amo és francès i té una retirada a Hollande. Ell viu a Califòrnia així que jo sóc com el seu manager a Whistler. No diré que ha estat fàcil. Perquè no ho ha estat. Sobretot per problemes que hem tingut amb algunes de les noies que treballen o han treballat per nosaltres. I també per diversos merders de la feina de cada dia. Però ara que la temporada està pràcticament acabada (tanquem el 21 d’abril) puc dir que em sento content i feliç de com ha anat tot. Moltes pedretes en un camí que des de que havia arribat a Vancouver havia estat planer. Però aquesta feina m’ha servit per créixer professionalment (no com a periodista) i també, per millorar l’anglès, que al cap i a la fi era l’objectiu del meu viatge.

A banda de treballar i esquiar també hi hagut temps de conèixer bona gent, fer excursions amb trineu tirat per gossos, patinatge artístic (bones caigudes...) i un viatget per la costa de Washington i Oregón amb el Rubèn.

No hem desaprofitat gens el temps. I encara queda. Com he dit, tanquem el 21 d’abril i després encara estaré uns dies més per Whistler per fer Hiking, llogar algun dia una bici de carretera (gairebé 7 mesos sense la bici...) i veure l’entorn sense neu. Ah, i també veure algun Black bear! Ja es comencen a despertar i des de que estic al Canadà, que encara no n’he vist cap. Ja va sent hora. Pels boscos de Whistler en tenen comptabilitzats prou d’una vuitantena. I és freqüent veure’ls pel poble en recerca de menjar. En aquest vídeo els podeu veure al jardí d’una casa jugant tranquil·lament. També hi ha un altre animaló comú molt simpàtic. El denominat “Cougar”, o pantera de les muntanyes. Aquest espero no veure’l. O si més no, de lluny. (Als Simpsons en trobareu un exemple http://www.youtube.com/watch?v=NhUkowuX-Ks

A tot això, ja tinc el bitllet de tornada a casa comprat. Sí, perquè hi ha tornada. El visat d’estudiant i treball s’acaba i de moment no hi ha manera de seguir al país. Així que el dia 20 de juny, si tot va bé, aterraré al Prat gairebé 9 mesos després d’haver marxat. Però abans m’espera un gran viatge de gairebé un mes que em portarà a conèixer una gran regió d’Alaska (des d’Ancorage fins a Fairbanks). Per després tornar a baixar fins a la costa oest americana i fer un tomet per San Francisco, Yosemite, Sequoia, Gran Canyon i Las Vegas. Serà moment de fer el salt a la costa est canadenca per visitar Toronto, Mont Real, Otawa i Quebec per finalment estar 4 dies a Nova York i acabar tornant a casa...La part que em va fa més il·lusió? Sens dubte Alaska...serà un somni poder conduir per aquelles carreteres desertes només rodejades de natura. Ja friso per ser-hi. Però abans encara queden dos mesos per gaudir al màxim!

Esport o espectacle?

Un dels esports amb més tradició al Canadà, per no dir el que més, és l’hoquei sobre gel. No podia passar per alt durant la meva estada veure en directe un partit. Ja que la NHL encara pateix Lockout per discrepàncies salarials entre patronal i jugadors, em vaig haver de “conformar” en presenciar un encontre de segona fila. A Vancouver, el principal equip són els Canucks (“We are all Canucks” es pot llegir a les pancartes que rodegen el Rogers Arena amb diverses fotografies dels jugadors). L’altre conjunt de la ciutat són els Vancouver Giants, equip juvenil que milita en la WHL, (Weastern Hockey League). Tot just tenen una dècada d’història.

Els Giants disputen els seus partits en el Pacific Coliseum de Vancouver amb capacitat per a 15. 713 persones. Així que, cap allí vam anar. La primera sorpresa ja la vaig tenir a les immediacions de l’estadi. Els “reventes” feien la seva feina tranquil·lament, tot just al costat de les taquilles i sense amagar-se gaire. Just vaig pagar 12$ canadencs pel meu tiquet. Prou bé de preu tenint en compte que veure els Canucks costa de mitjana entre 60-80$. Una bona localitat just darrera d’una de les porteries i ja estava preparat per veure el meu primer partit d’hoquei.

 I sí, el principal al·licient era veure baralles. No pas gols. I no van trigar massa en arribar. Moltes “tanganes” que els àrbitres separaven ràpidament. Espentes violentes contra les tanques, bloquejos que feien mal de veure i finalment una de les tantes baralles que ens ensenyen els programes d’esports d’Espanya com a novetat, però que és el pa de cada partit. Sense saber ben bé perquè, dos jugadors s’encaren, es treuen els cascs, i vinga, fot-li. Agafats de les samarretes i a cops de puny. En aquest moment, la gent realment embogeix. Com romans en el Coliseum. Els companys de pista s’ho miraven tranquil·lament, igual que els àrbitres, mentre els suplents picaven amb els sticks contra les tanques animant als seus... I finalment, els dos jugadors, al caure a terra, són separats pels àrbitres. Dos minuts d’exclusió i aquí no ha passat res.

Aviat em van entrar els dubtes de si realment estava presenciant un esport o un simple espectacle. Enmig del partit, l’speaker anava animant als jugadors o a la callada afició. Per megafonia es podien sentir cançons comercials aleatòries i pel vídeo marcador s’anava demanant al públic que fes soroll de tant en tant. O mostrant directament les grades.  Els temps morts era moment per veure en acció les cheer-laders amb els seus balls entre el públic. Això sí, ben tapades. I No podia faltar la mascota, un llenyater típic canadenc.

Durant el descans diversos shows per entretenir al públic. Tot i que la majoria havia anat a buscar la seva hamburguesa amb patates fregides i coca-cola... No van faltar els típics partidets de la canalla, que amb prou feines es mantenien en peus sobre el gel. I el comentari va ser...No es pegaran ells també, no? Per sort no, però entre el públic hi havia molta, però molta canalla. Com els deuen explicar els pares que l’esport és sa i que l’important és participar...mentre cada setmana veuen directament cops de puny? 

No vaig acabar d’entendre l’esport en sí, però sí tota la performance que envoltava el partit. Per cert, els Giants van guanyar 4-3 als Regina Pats, després dels llançaments de penal (2-1), ja que el partit va acabar amb empat a 2. Una experiència més, si més no curiosa. Ja puc dir que he vist en directe una de les famoses baralles d’hoquei sobre gel. 

El meu primer “ThanksGiving”

Estic content. Per fi he pogut celebrar una “americanada” que sempre havia vist per sèries i pel·lícules! El “Día de Acción de Gracias”. A Canadà, a diferència dels EEUU, se celebra el segon dilluns del mes d’octubre. Segons expliquen, la celebració d’aquest dia de donar gràcies es remunta a l’any 1578 en honor a un explorador. Martin Frobisher qui va realitzar tres viatges des d’Anglaterra per l’Oceà Pacífic. Al final del seu tercer viatge va dur a terme una cerimònia per donar gràcies a Déu pel fet d’haver sobreviscut a la perillosa travessia.

 Actualment, les famílies es reuneixen durant aquest dia per donar gràcies per la seva vida i ho fan cruspint-se el típic “Turkey”. (L’he provat i és gairebé igual que un pollastre a l’ast...) Com dilluns és festa, a l’escola ho vam celebrar aquest divendres. Els professors van comprar dos grans Turkeys i els alumnes que van voler/poder van cuinar plats tradicionals dels seus països. Jo volia fer una calçotada, però no és temporada...jaja. Va ser genial, un gran intercanvi culinari i amb un ambient de felicitat! Ja podeu veure com estava la taula...feia patxoca!!

I poques hores més tard d’aquest gran àpat, ho vam celebrar a casa! Actualment visc en una caseta amb 3 noies asiàtiques. 2 de Vietnam i una de Taiwan. Vivim a l’entresol i al primer pis resideixen els propietaris. La dona és de Taiwan i el seu marit d’Estats Units. Daphne, és la dona, ens va voler preparar un sopar per a nosaltres, tot i que ells no celebren el Thanksgiving. Aquest és l’aspecte que tenia la taula! Sopa, verduretes, carn, més carn, patates, un pastís de postres i tot ben regat amb vi...d’Austràlia! 

El sopar va començar a les 18:00h i es va allargar fins les 2:45h! Múltiples temes de conversa en una taula on hi havia 2 vietnamites, 2 taiwaneses, un americà i un català! I sempre amb la copa plena. Un dels millors sopars que he tingut mai!

Però com Thanksgiving és aquest dilluns, m’he decidit a intentar cuinar jo mateix el Turkey! No sencer, però sí dos bones cuixes...ja us ensenyaré el resultat! 

Que tingueu un bon dia d’acció de gràcies!